Mare de Déu de Núria

La Mare de Déu de Núria es venera a la Vall del mateix nom, en el municipi de Queralbs, a la comarca del Ripollès (Girona). És la patrona de la diòcesi d’Urgell i també patrona del Pirineu Català. La Verge està asseguda i tota ella és d’un color molt fosc i és tan morena que sembla negra; de fet, els devots l’anomenen la Moreneta dels Pirineus. Mesura 56 cm d’alçada. El Nen Jesus, assegut al genoll esquerra, vesteix com la Mare però està descalç. L’infant beneeix amb la mà dreta mentre que amb l’esquerra sosté un llibret damunt el genoll.

Diu la llegenda que als inicis del segle VIII Sant Gil, eremita a la Vall de Núria pels volts de l’any 700, va esculpir la imatge de la Verge. Als capvespres i als repics d’una campana, reunia els pastors de la muntanya per a alliçonar-los en els misteris de la Redempció i honorar tots plegats la Verge. Abans d’acomiadar-se’n, compartia amb ells el menjar que cuinava en una olla. Tant la campana com l’olla són símbols que sempre han acompanyat la Verge de Núria.

El renom de Sant Gil s’estengué per tota la Vall i de jorn en jorn eren més nombrosos els fidels que volien conèixer l’ermità i compartir amb ell les pregàries i càntics a la verge. Una violenta persecució religiosa va provocà que el bon ermità s’allunyés de la Vall, però abans de fugir va amagar la imatge de la Mare de Déu, la Creu, la Campana i l’Olla.

Van passar els anys i el 1079 uns pastors, entre ells Amadeu de Dalmàcia, van trobar la cova de Sant Gil i en ella la imatge de fusta de la Verge, la creu, la campana i l’olla. Poc després, Amadeu va construir, amb l’ajut dels pastors, la primera i petita capella dedicada al a Verge. Des d’aleshores, innombrables peregrins de totes les contrades dels Pirineus i altres llocs van a Núria.

Fins aquí la llegenda. La història ens diu que l’any 1162 el papa Alexandre III va promulgar una butlla que parlava d’un Domus Hospitalis a Núria: un alberg adjunt a la capella, que tenia la missió de donar recer als devots que visitaven la Verge. El mateix document autoritza la creació de la Confraria de Núria. El 1428 la custodia del temple va passar a mans de la parròquia de Queralbs. Durant el segle XVIII (1639-1642), i en plena guerra dels Segadors, es va edificar un nou temple d’estil barroc per poder acollir a la gran quantitat de peregrins procedents dels dos costat dels Pirineus. A mitjans del segle XIX apareixen les primeres cases dedicades a allotjar peregrins que visitaven Núria. L’any 1883 es va col·locar la primera pedra del actual Santuari; les obres es van acabar el 1911 i es va portar aquí de forma definitiva la imatge de la Verge. La façana de l’església es modificà el 1946 i no va ser fins l’any 1956 quan, després  d’ensorrar els hostalatges més antics de Betlem i Loreto i construir-se noves instal·lacions, el complex del Santuari va adquirir l’aspecte actual.

Les creences paganes afirmaven que les dones que tocaven una pedra blanca que es trobava a la Vall tenien assegurada la fertilitat. La tradició diu que la Creu de Riba va substituir a la pedra, coneguda com de Sant Gil, i que més tard va passar a fer les funcions d’altar a la capella dedicada al Sant. La gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat. A partir d’aquí va néixer el costum de ficar el cap a l’olla al mateix temps que el marit toca la campana tantes vegades com fills volen tenir. Avui en dia encara es poden veure parelles posant el cap a l’olla i tocant la campana; ambdues es troben en una paret en un lateral del Santuari.

Durant la guerra civil espanyola, per por que fos destruïda, un gironí va traslladar la imatge a Suïssa, per tornar-la quan va acabar la guerra.

El dia 5 de gener de 1965 el papa Pau VI autoritzà la coronació de la imatge. La cerimònia oficial va tenir lloc el 13 de juliol de 1967, coincidint amb aquell fet la imatge va ser robada, alguns diuen que per la “comissió de sacerdots i militants d’acció catòlica”, els quan varen condicionar la devolució a la dimissió de l’arquebisbe de Barcelona, monsenyor Marcelo Gonzalez, a favor del nomenament de catalans a Catalunya així com al retorn del ex Abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré. El 1972, quan ja havia estat substituït l’arquebisbe, l’Abat de Montserrat havia mort i s’havia aconseguit que els bisbes anomenats fossin catalans, va ser tornada la imatge sota secret de confessió.

Després de proclamar-se la II República, el 14 d’abril de 1931, el parlament de Catalunya va decidir que la redacció del projecte de Estatut d’Autonomia es faria al Santuari de Núria. El projecte d’Estatut es va redactar a l’habitació 202 de l’hotel (actualment és la 225). El 2 d’agost es va portar a les urnes i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es va aprovar a les Corts Espanyoles el 9 de setembre de 1932; un 75% de catalans van votar i d’aquests un 99% va votar a favor. Per aquesta raó, l’estatut del 1932 també es coneix com l’Estatut de Núria.

La Festa de la Mare de  Déu de Núria es celebra el 8 de setembre.

Davant el Santuari hi ha un llac i s’hi pot donar un passeig en barca. L’abundància d’aigua de Núria a Ribes fa que funcionin set centrals que produeixen energia hidràulica.

La Vall de Núria te forma d’una gran olla, rodejada de muntanyes, la més alta de les quals és el Puigmal amb 2909 metres. S’hi pot pujar des del Santuari: es tarden unes 2 hores i té un desnivell de 1000 metres.

A Núria s’hi pot arribar en ferrocarril per la línia R-3 de Barcelona a Puigcerdà fins a Ribes de Freser, i des d’aquí amb el cremallera de Núria . Per carretera, per l’Eix Transversal C-25 fins a Vic, per continuar per la C-17 i N-152 fins a Ribes de Freser o Queralbs i després continuar amb el cremallera o a peu pel camí dels Peregrins.

El cremallera es va inaugurar el 22 de març del 1931, té un recorregut de 12.5 km i un desnivell de 1059 metres, i ha de superar unes rampes màximes del 15%. El cremallera de Núria i el de Montserrat son les úniques línies ferroviàries de tren cremallera de la Península Ibèrica.

Una estrofa dels goigs diu: Desitjós de dar-li glòria / el devotíssim Sant Gil / una imatge per memòria / fabricà bella i gentil / per tal que els devots en ella / la vinguessin a honorar. / La Mare de Déu de Núria / anem tots a visitar.